Història

Descobreix la història dels Jardins d’Alfàbia.

La història de la casa i els jardins ja està documentada en l’època d’ocupació àrab de Mallorca, que va començar l’any 902 i va acabar amb sang i foc més de tres segles després, amb la presa de Madina Mayurqa el 1229 per les tropes de Jaume I el Conqueridor. Part del llegat islàmic ha perdurat fins als nostres dies, com l’artesonat del segle XII.

Les cases d’Alfàbia, de tipologia gòtica amb un caràcter molt rural i fortificat, s’estructuraven al voltant d’un pati tancat, i al segle XVI s’hi afegí una torre. La gran reforma del segle XVIII dotà Alfàbia dels seus elements barrocs, els més definitoris de la seva configuració actual. Aquesta reforma amplià substancialment les cases originàries, conferint-hi una nova distribució i decoració però mantenint sempre el concepte de casa rural. La façana actual data de 1760. A la segona meitat del segle XIX, es dugué a terme una intervenció nova i important que modificà parts de les reformes anteriors. Pots veure la cronologia baixant. Hi trobaràs, entre altres curiositats, quan els Jardins d’Alfàbia obriren les seves portes a les primeres visites turístiques o quan s’inaugurà la parada del famós Tren de Sóller.

Reina Isabel II d’Espanya, també coneguda com la “Reina Castiza” o la de “los Tristes Destinos”, visità Alfàbia l’any 1860. El seu cronista, Antonio Flores, en el seu llibre Crònica del viatge de Ses Majestats i Alteeses Reials a les Illes Balears i Aragó, afirmà sobre la finca:

“S’entrada a sa possessió d’Alfàbia és sumptuosa, però sa sortida per s’altre costat és una meravella. Entrar dins sa casa, que té unes dimensions regulars, travessar ses seves sales principals, que són llargues i seguides, i sortir a sa galeria que envolta es jardí, és quedar absorbit i suspès davant es panorama més variat i més polit que pugui somiar sa imaginació humana. Tot i que sa pintoresca serra d’Alfàbia ja s’anuncia abans d’arribar a sa possessió, encara sorprèn que darrere aquell edifici s’amagui una natura tan bella i capritxosa. Sembla que sa natura i s’art siguin obra d’una mateixa mà. No se sap on acaba es jardí i on comença sa muntanya, l’un i s’altra pareixen una mateixa cosa.“