Carta número 195

Per uns instants, formàrem part dels quadres de l’exposició. Els turistes s’acostaven discretament a la porta de la sala, on el sol de febrer havia deixat de ser tímid i il·luminava amb la potència d’una altra estació, i intentaven comprendre qui formava part d’aquell grup que discutia alegrement, estimulats per botelles i viandes. La taula, com de diumenge o de celebració major, amb estovalles blanques i coberts pesats.

El lloc era immillorable, un vergel de verd i pedra: els Jardins d’Alfàbia, a Bunyola, Mallorca, una ‘possesió’ visitable propietat de la família Zaforteza, i era Cristina Zaforteza, la gerent, qui feia d’amfitriona.

Ritus d’aigua a l’aljub amb volta de mig canó i a la pèrgola amb 72 columnes, encara sense la frondosa coberta vegetal. Ja tot era inaudit, i el major privilegi era menjar al palau, on aquests tipus d’esdeveniments eren excepcionals.

Les germanes Maria i Teresa Solivellas havien deslocalitzat el seu restaurant de Caimarí, Ca na Toneta, a 40 quilòmetres de distància, per servir la seva cuina responsable, personal i intuïtiva, a la qual afegien l’exuberància de la finca i la solemnitat dels interiors.

Maria havia anat a collir mandarines a l’hort, que formarien part del postres amb carabassa en tres textures. Era la segona vegada que tastava els seus plats sense haver estat mai a Caimarí.

Apego a la terra, a la temporada, al que hi ha en cada moment, renunciant als capricis del mercat i que és el desig irracional de tants cuiners amb el cap a les estrelles.

La cuinera es definí sense perdre el somriure: “Talibana del producte local, la temporalitat i la mallorquinitat.”

L’entrada fou d’una contundència desitjable: l’ensaimada de matança de Can Salem; després, el consomé d’ceba al ‘caliu’ i, al plat, el peixet anomenat ‘jonquillo’ amb poma osmotitzada i ‘allioli’, una rica extravagància; el tàrtar de sèpia amb pèsols i suc de sobrassada, un plat d’alt nivell; els salmonets amb sofregit de verdures i una patata imperial, i les carrilleres de ‘porc negre’ amb poma al forn. Quina llàstima que aquest restaurant impossible nasqués i morís el mateix dia.

Els vins formaven part d’un joc: Quim Vila i Siscu Martí, els propietaris de Vila Viniteca, havien organitzat el viatge per presentar el cartell del 17è Premi de Tasting per Parelles (que es celebrarà a Madrid el 23 de març), obra de Sergio Caballero i Franc Aleu. El matí havia començat a la propietat que Sergio compartia amb Francesc Grimalt: 4 Kilos Vinícola, que elaboraven alguns dels tintos més elegants de l’illa.

La cata a cegues fou un moment incòmode que es resolgué amb rialles i la curiosa perplexitat dels visitants que sacaven el morro.

Hi hagué fanfarres i pocs encerts en la impossible tasca d’anunciar varietat, anyada i celler amb l’única pista del que dictaven boca i nas. Circulaven vins amb les màximes puntuacions com el Sassicaia 2021, al qual els endevinadors veien futur però que encara estava per acabar. O el molt vell moscatell de Valdespino, un pacte amb l’eternitat.

Al costat del saló, el dit Quart de la Reina, on una nit dormí Isabel II. Tentats d’una capbussada reial, l’avió exigia arribar amb pressa a l’aeroport. Probablement algun turista preguntà a quina hora seria el segon passe de la ‘performance’.